El día de la marmota

La vida són cicles; els problemes múltiples i les respostes, complexes... I, com més lluny, més costa de controlar. Potser per això Pau Vallvé ha fet del seu quinzè disc un àlbum circular i cronològic, de fins a vint-i-dues cançons... I, ara a l’autoedició en suma l’autodistribució. Abisme cavall hivern. Primavera i tornar (17). Tot o res.

“Sempre he odiat els discos dobles! Pensava: putus Smashing Pumpkins, per què en fan un de doble? Amb un només, seria un clàssic! Crec que he entès que a un disc no només hi ha música…”, respon Pau Vallvé, esclafat al sofà de casa seva, un àtic petit però amb una vista privilegiada. L’àtic és un dels molts espais que han vist créixer aquest Abisme cavall hivern. Primavera i tornar, quinzè disc de l’ex Estanislau Verdet, quart amb el seu nom.

Tot i el fred, el sol d’avui encega. Res fa pensar que en aquesta terrassa hi faci mal temps. Però hi plou. De la mateixa manera, res fa pensar que Vallvé tingui èpoques fotudes mentre juga amb en Henry, un gos petit i rodanxó. Però les té. D’aquesta complexitat neix el nou llarg del músic català, per primera vegada cronològic. “Tinc una carpeta de Dropbox i vaig desant-hi cançons… Aquest cop, les típiques seixanta no tenien un tema concret. Vaig decidir deixar-ho quasi tot. El resultat és un itinerari”. D’aquella carpeta també en va sortir Rise, la banda sonora de 100 metros, preludi del so descarnat que lidera part del nou disc de Vallvé.

Abisme cavall hivern. Primavera i tornar és un dietari, sí, però amb la cerca de la cosa universal entre cella i cella. “Parlo de la sensació més que del concret. Aquest és el punt col·lectiu d’escriure. A vegades cal fer malabarismes però…”, riu Vallvé, que ha acompanyat les cançons sense cotilles, des de l’emo dels noranta fins a... un reggae!

El disc més abundant de Vallvé, en nombre de temes i risc, coincideix amb el seu moment de major autogestió. Ara no només s’autoedita, també s’autodistribueix. És el seu particular tot o res. “No és un all in per a multiplicar per tres, si recupero el que tenia… Això ja no és competitiu, ja no hi ha pastís”. De moment ha despatxat més discos en la prevenda que amb Pels dies bons (14). Una demostració que, tot i que la vida (la seva i la de tots) es converteixi en un dia de la marmota infinit com el de Bill Murray, val la pena seguir rodant.