“Personalment tinc la ment oberta a quasi tot"

Nova aventura sònica sorgida dels boscos del Montseny, Les Cruet debuten de llarg amb “Pomes agres” (Bankrobber, 16), dotze alenades decibèliques propel·lides a cop de punk rock sulfurós.

Diu la Laura Crehuet que tot va sorgir d’una forma natural i simple. Primer unes cançonetes introspectives, després uns amics i veïns músics. Més tard, unes trobades i el naixement del grup, Les Cruet, com a teràpia, sense cap pretensió. Finalment, aquest joc sense gaires pretensions ha quedat encapsulat en el seu àlbum de debut, “Pomes agres”, dotze peces de punk rock sulfúric que amplificats en la veu trencada de la Laura remeten a noms com The Distillers o les primeres Hole. “Personalment tinc la ment oberta a quasi tot i no parteixo d’una base musical única”, apunta la principal ment creativa de l’últim grupuscle de terroristes sonors sorgit del Montseny. “Crec que el so que tenim no és buscat, simplement ha esdevingut com a resultat de la fusió de quatre persones concretes, amb les seves trajectòries i experiències úniques”. Si se li pregunta per les lletres, textos que transmeten cert desencís i ràbia, la Laura confirma que “algunes són més superficials i d’altres més sinceres o descriptives de la meva realitat, però poder expressar-me a través de la música i treure ràbia o plorar a un amic per a mi ha estat una activitat terapèutica, com una vàlvula d’escapament  dins un núvol de successos diversos”.

Acompanyen a la Laura en aquesta aventura decibèlica el bateria Narcís Prat, el baixista Òscar Montero i el guitarra Xavi Garcia, vells militants de l’escena del Montseny. Denominació d’origen de qualitat que es completa amb en Mau Boada com a productor del disc i, entre altres, Joan Colomo i Guille Caballero posant veus i fent sorollets en diversos dels temes. “El Mau és un gran amic, i com a tal, sempre ens aporta coses, a tots nivells”, sentencia la Laura, que acaba afegint que, com a productor, l’ànima rere Esperit! destaca per la seva immensa paciència i els seus dots per a comunicar. “Té molta psicologia amb la gent en el procés creatiu. Li agrada donar idees i col·laborar amb detalls i color, en definitiva, li aporta la seva màgia personal. D’altra banda, també va ser molt emocionant que els amics anessin passant per casa, estar junts i poder construir plegats el disc, sense presses i en total llibertat. I sí, van venir el Joan i el Guille, però també Ramón Mas, Albert Trabal, Guillem Funullet, Martina Fanizza, sense oblidar-nos del Grau, que encara era un fetus de sis mesos a dins meu”. I és que, si com diuen, Vic és el Liverpool català, el Montseny ha de ser per força el nostre Manchester. “Quan vaig conèixer a tota aquesta colla, fa més d’una dècada, em vaig preguntar per què allà hi havia tants músics i tan bons. He tret conclusions barates i místiques sobre l’energia dels boscos de la zona o la seva ubicació estratègica, tenir a mà la ciutat i però sent a la natura crec que et fa tenir la ment una mica més oberta i ser més creatiu”.